El proper 27 de febrer s’escaurà el centenari del naixement, a Caldes de Montbui, de l’enginyer i empresari Pere Duran i Farell, segurament un dels catalans que més contribuí a elevar el nivell de la indústria del nostre país en el segle XX, home avançat i clarivident, capaç de crear tota una infraestructura de la qual encara es sosté bona part de la nostra indústria.

Pere Duran va néixer el 27 de febrer de 1921 a Caldes, on també hi va viure i d’on també era el seu pare, en Josep Maria Duran i Girbau, perit agrícola i terratinent, vinculat al veí municipi de Palau-Solitar i Plegamans, d’on era l’avi, i on hi ha la masia pairal de la família, Can Duran, també tenien lligams amb Can Patxau, a Sentmenat i a l’Ametlla.

A Can Duran, a Palau, el pare Josep Maria va morir el març de 1968, als 83 anys, sent enterrat al cementiri de Palau, al panteó familiar, en el qual ja havia estat sepultada la seva esposa Dolors Farell i Mas, filla de Barcelona, que morí igualment a Palau, l’agost de 1966.

El matrimoni entre Josep Maria Duran i Dolors Farell va tenir tres fills, Pere, Magda i Montserrat. Josep Maria, propietari d’altres terres a l’Ametlla, Santa Eulàlia i altres punts, va ser pioner, com a pagès d’arrel, en moltes innovacions agrícoles en aquells anys de mecanització del camp.

Fa poc anys encara restaven testimonis d’alguns companys del seu pas de Pere Duran pels Escolapis de Caldes entre 1927 i 1931, que continuaria als de Sabadell (1932-1936), durant la guerra, el 19 de juliol de 1936 era amb els escolapis de Sabadell acampat al Pla de la Calma i van refugiar-se a Barcelona, on faria un curs de practicant a l’Hospital Clínic i pràctiques a la fàbrica de guerra que era La Maquinista Terrestre y Marítima, a la factoria antiga de La Barceloneta, empresa que anys després presidiria, però la seva lleva no arribaria a ser mobilitzada, sent la que hauria seguit a la del Biberó. Acabat el conflicte aprovà el batxillerat i marxà a Madrid, únic lloc on era possible seguir la carrera d’Enginyer de Camins, Canals i Ports, que havia escollit, carrera que a Catalunya no va ser possible cursar fins al 1973.

Tot i que pagesos benestants, a Madrid vivia en una pensió modesta prop de la facultat, treballaria de torner en un taller, després donant classes particulars i treballant al Servei d’Estudis del Banco Urquijo, donant-se la circumstància que quan va acabar la carrera guanyava més donant classes que amb el sou d’enginyer. Llicenciat el 1947, arribaria a obtenir el Doctorat en Enginyeria.

Tornat a Catalunya, el 1948, en plena sequera i temps de restriccions elèctriques, el 24 d’abril, un jove Duran de 27 anys, en un avió Heinkel 111, bimotor de l’exèrcit, en un dia de sol va provocar, amb neu carbònica, una petita pluja sobre Barcelona, no hi ha dubte que el problema de l’eixut el preocupava, i mirava de trobar-li solució, aquest tret mostra el seu caràcter de tota la vida: anar directe al problema, també estaria una temporada als salts hidroelèctrics dels Pirineus estudiant les possibilitats de pluja artificial.

Casat aquell 1948 amb Montserrat Vall-llosera i Vilaplana, filla d’Isidre Vall-llosera i Closa, d’una família originària de Manresa; el 1950 vindria el primer fill dels sis que en total tindria el matrimoni (Montserrat, Pere, Jordi, Anna, Elisabeth, Marta). Montserrat Vall-llosera va ser sempre com a esposa i després com a viuda, tan discreta com Duran, de la vida privada i familiar del qual, i malgrat la seva projecció pública en els mitjans, en coneixem ben poca cosa més enllà de les seves aficions, veritable autoritat en diverses matèries.

Pere Duran va ser en els anys seixanta i primers del setanta, una veu, potser la més clara i un referent, juntament amb d’altres com Fabià Estapé, Carles Ferrer Salat, Joan Mas Cantí, Joan Sardà i pocs més, que no s’estava de dir i treballar per a assolir unes estructures sòlides que sostinguessin el progrés industrial i econòmic del país, contra les encaterinades veus triomfalistes de l’autocràcia franquista, no cansant-se de indentificar les mancances i d’indicar com n’eren d’obsoletes les bases del teixit industrial i econòmic.

Pioner en tantes coses, va ser paradoxalment el primer enginyer de camins titulat que no va entrar a treballar a l’administració pública, sinó a l’empresa privada, fent.-ho a Banco Urquijo, un grup madrileny fundat el 1870, que ha acabat dins del Banc Sabadell.

En poc temps va convertir-se en un puntar a Catalunya del Banco Urquijo, delegat en diverses feines a empreses on el banc com a la Hidroelèctrica de Catalunya, que el 1946 s’havia creat per administrar els actius elèctrics de Catalana de Gas y Electricidad, o a La Maquinista Terrestre y Marítima, fundada a la Barceloneta el 1845 sobre una fusió d’indústries, amb factoria des de 1917 a Sant Andreu de Palomar.

El 1960, en plena guerra d’independència, va viatjar a Algèria, plantejant a través de l’Associació Euroafricana de la Mineria i la Indústria la possibilitat de portar gas fins a Catalunya, iniciativa que semblava una quimera, però que assolí a partir de 1962, bo i independent Algèria de França, quan acordà amb el seu govern promoure la xarxa de gasificació, el que és coneix com el Gasoducte Pere Duran Farell, conducte que des de Hassi R’Mel, en ple Desert del Sàhara, a Algèria, travessa Marroc i l’estret de Gibraltar arribant el gas a Catalunya a través d’Espanya i d’aquí cap a Europa, una infraestructura acabada el 1996, que porta un quart de segle bombejant amb motors Airbus milers de litres de gas diàriament, a través de més de mil tres-cents quilòmetres, quaranta-cinc d’ells sota el mar.

Algèria i el Sàhara no només el van atraure professionalment, ell i la seva esposa es convertirien en uns enamorats del desert, també s’apassionà per l’egiptologia i l’arqueologia, pernoctar al mig del desert, viure la seva immensitat i solitud va ser una de les seves debilitats.

El 1963 va anar per primera vegada al Japó, on a part de l’afició als bonsais, dels quals seria pioner a Catalunya i acabaria anys després, als vuitanta, fundant l’Associació Catalana d’Amics del Bonsai, prendria bona nota d’un país en vies de progrés i camí de situar-se al capdavant de la indústria mundial.

Al retorn va promoure Gas Natural SA gasística i Hifrensa (Hispano Francesa de Ener-gia Nuclear SA), promotora de la primera central nuclear, a Vandellòs, intentant crear un gran holding empresarial català, Corporació Industrial Catalana, que el 1973 Enagas li expropià la distribució de gas, truncant el somni de constituir un potent grup industrial català. Tampoc va ser aliè a la promoció de les primeres autopistes a Catalunya, i pioner en altres iniciatives d’empenta.

Català de soca-rel, alguna vegada afirmaria que Catalunya era la seva segona religió; molt aviat, al final del franquisme, fins a la premsa el Pedro Duran apareixia com a Pere Duran sense complexos, sent durant molts anys, des de 1963, President de La Maquinista Terrestre y Marítima, SA, temps en el qual i en ple franquisme, no va tenir cap mania en negociar amb les llavors il·legals Comissions Obreres, prenent-lo com a interlocutor sindical per damunt de l’oficial del règim, fet que va reconèixer obertament en una conferència. A la Maquinista i en època del ministeri d’indústria de José Maria López de Letona als anys setanta, l’actuació de Duran enfrontant-se obertament al ministre, salvaria La Maquinista del tancament de l’empresa.

També passaria pels consells d’administració de RENFE, Banco Urquijo, Banco Hispano Americano, Iberdrola, Shell Española, Hidroelectrica Española, Hifrensa, Tèxtil Celrà, i d’altres, sent el seu nom tan al final del franquisme, en l’època tecnòcrata, com en la Transició, un dels que apareixia sovint com a futur ministre, cosa que sempre va evitar.

Una altra passió de Duran, en la qual excel·lí va ser l’arqueologia. Entre gener de 1978 i febrer de 1981 finançaria quatre campanyes arqueològiques a Sudan i a l’Alta Núbia, per llavors naixeria la Fundació Privada Duran Vall-llosera que recull aquell llegat, però sobretot les excavacions a Granada on el 1971 en uns terrenys que havia adquirit per a una indústria, en ser excavats va aparèixer un Santuari Ibèric i necròpolis de primera magnitud i l’anomenada Dama de Baza, obra mestre i singular. Aquests terrenys serien finalment regalats pels seus descendents a la població, l’escultura ja havia estat lliurada a l’estat el 1972.

Amb casa a Premià, conreava el jardí les poques estones que hi estava. Guardonat amb la Creu de Sant Jordi el 1982, i la d’Isabel la Catòlica el 1998, entre altres distincions, seria president del Holding d’Empreses de Gran Natural entre 1992 i 1997, presidí el Patronat del Museu Nacional d’Art de Catalunya entre 1991 i 1993, encarregant-li l’alcalde Maragall la reforma profunda de la institució, i va ser membre del Club de Roma una prestigiosa associació internacional de personalitats científiques, econòmiques i polítiques amb caps d’estat en funcions o antics, que es reuneixen per tractar els principals problemes que afecten el futur de la humanitat.

En política ja hem dit que defugí de ser ministre i de càrrecs institucionals, en els moments de la Transició rebutjà també integrar-se en cap partit de centre com varen fer alguns amics seus empresaris, en canvi no va ser aliè a l’entesa i pactes entre la Generalitat de Jordi Pujol i els governs espanyols de Felipe González primer i de Jose Maria Aznar després.

Difícil és condensar la vida tant intensa d’un dels catalans més influents, almenys econòmicament, en la història de la segona meitat del segle XXè, del qual bona part de la seva obra encara perdura, deixant molts aspectes en el tinter, Pere Duran i Farell, nascut ara fa cent anys a Caldes, va morir el 1999, als 78 anys.

Actiu fins al darrer moment, havia viatjat a Madrid al lliurament del Premi Juan Lladó que concedeix la Fundación Ortega y Gasset, quan va patir una embòlia, era dimarts i bo estabilitzat va ser portat a Barcelona on va morir en una clínica el diumenge 11 de juliol, a les dues del migdia. Totalment discret com era ni va tenir gran cerimònia ni esqueles als diaris, sent incinerat en la intimitat, anunciant després la família, discretament, una missa de comiat. La seva voluntat va ser que les seves cendres reposessin al desert que tant li plaïa.

L’any següent la Universitat Politècnica de Catalunya va instituir un premi a l’excel·lència en la recerca, que porta el seu nom i el 2012 l’Ajuntament de Barcelona li va dedicar el nom d’un carrer, el seu centenari seria un bon moment perquè Caldes recordés un dels seus fills més il·lustres, a més d’un gran humanista i una persona de valors.

Joan Pallarès-Personat