Benvinguts amics col·leccionistes, ja hem deixat enrere l’escalfor i la calma de l’estiu, encetem la nova temporada carregats d’il.lusions col.leccionables.
L’article que teniu a les vostres mans és per a mi, alhora un repte i una gran satisfacció i també la continuació d’uns conjunts de treballs ja publicats, i un esperó als que, de ben segur, vindran després.

“L’èxit no és fer coses extraordinàries, és fer coses ordinàries extraordinàriament bé”. Això és el que ha fet el col.leccionista reusenc Joan Tàpias, fundador del primer Museu del món dedicat al vermut.
Un dia el seu pare li va regalar una ampolla de vermut Cinzano, fins aleshores Tàpias guardava al celler de casa seva tot el que li arribava a les seves mans, però aquell Cinzano ho va canviar tot: li va agradar molt aquella etiqueta modernista, i sent de Reus, dit i fet.

Han passat 34 anys i aquell Cinzano s’ha convertit en un objecte fetitxe de la col.leció de Tàpias: més de 6.000 peces, entre ampolles, cartells, etiquetes, postals… Quan ja no li cabien a casa, els seus amics el van convèncer perquè obris al públic la seva ingent recopilació vermutera, única al món. I Tàpias va posar en marxa el primer Museu del Vermut. A Reus, es clar, amb el seu fill, els Tàpias van dissenyar en una fàbrica modernista, un Museu amb cuina i amb una carta de vermuts amb gairebé 80 referències.

Amb contactes a tot el món, i durant les últimes tres dècades, Joan Tàpias ha adquirit en antiquaris, mercats ambulants, subhastes, fàbriques i rebotigues dels cinc continents, els milers d’onjectes que avui s’exposen al Museu del Vermut.

Tàpias va recalar en una botigueta de Hong Kong on va trobar una ampolla de la marca reusenca Miró Sants, desapareguda des del 1970. No la tenia i li va fer molta il.lusió trobar aquesta ampolla de vermut de Reus a la Xina. Té vermuts del Japó i també d’Israel, Marroc, Egipte i Tuníssia. En té d’Israel etiquetades en hebreu i acumula peces de pràcticament tots els països europeus i sudamericans d’Uruguai a les Filipines, però els seus favorits són els relacionats amb la seva ciutat, on a començament del segle XX més de 30 fabricants elaboraven mig centenar de marques de vermut. Ara en queden tres (Yzaguierre, Miró i Iris) que etiqueten una trentena de marques diferents.

La seva passió el va portar, fa anys, a visitar la casa Museu Martini a prop de Tori. Ara allà exposen el llibre sobre la història del vermut que va escriure el mateix Joan Tàpias. Aquí els responsables de la casa Martini li van tornar la visita. Quan van veure el que tenia al seu despatx de Reus, també el van animar a que ho exposés. Aquesta col.lecció és única al món, n’hi ha d’altres d’una sola marca, però aquí hi ha de tot i de totes les èpoques.

Un restaurant i vermuteria amb més de 80 referències garanteixen la viabilitat del Museu. Al final es va decidir, la inversió va ser ambiciosa i personal, l’única aportació externa va ser la de l’Ajuntament, que va contribuir amb 8.000 euros a la restauració de la façana de la fàbrica modernista, obra de l’arquitecte Pere Caselles (1864-1936) que acull el Museu i el restaurant. Només la posada a punt de l’exterior de l’edifici va costar 70.000 euros. Per rendibilitzar la inversió, el projecte incloïa un restaurant amb una impressionant carta de vermuts.

Les parets del bar estan folrades amb ampolles de vermut, l’escala que puja al primer pis, plena de cartells i publicitat antiga, i el Museu disposa també de tres sales dedicades a les tres cases de vermut reusenc supervivents: Iris, Miró i Yzaguierre. El mateix Tàpias dirigeix quan pot les visites guiades i el Museu s’ha fet un lloc en el sector. Hi ha molts clients i elaboradors que ara van a portar-li ampolles i peces.

Com diu la meva amiga Asun, mesclar el vermut blanc i negre, també resulta.
El Museu restaurant respira vermut fins i tot a l’últim racó. Quedi aquí la invitació pública a un esplèndid passeig pel Museu del Vermut de la ma d’aquest mestre “vermutero” que és Joan Tàpias.

Santi Figuls